divendres, 26 d’octubre del 2012

Últim dia a Mont-real

Avui ha estat un dia estrany, hem passat el dia fent maletes i posant-nos les mans al cap perquè no ens hi caben moltes coses!!!!

Hem hagut de prioritzar, això si i això no, això ho donem i això ho llencem.

Downtown, el riu i els ponts des del Nord
Ara el pis sembla més avorrit, sense dibuixos penjats a la paret , ni joguines, ni colors per pintar. Ni l'enrenou habitual que genera l'Estel...

L'Université de Montréal. A l'esquerra el downtown
El que ens fa més pena de tot és deixar de viure en aquesta ciutat, deixar de veure els amics i amigues i també que s'acabi el blog. Hem mirat d'explicar-vos-ho tot, però ben segur que hi ha mil coses més pendents de ser explicades. Tot mirant les fotos ens en recordarem i us ho explicarem, a la vora del foc i menjant castanyes calentes, o torrons i neules.

La muntanya del Mont-royal des del Nord. 
Demà surt l'avió i esperem poder dormir una mica, perquè serem a frankfurt a les 4 de la matinada nostres, estarem tres hores allà i tornarem a agafar un vol per arribar a Barcelona. Morts de son, i esperem que amb totes les criatures i maletes.

Ara anirem a sopar amb una amiga, i després a dormir.

Us deixem amb imatges de Mont-real des de l'avió



Tots

Viatge al Nord... i amb helicòpter!

L'avioneta
Fa unes quantes setmanes vaig tenir l'ocasió de volar en helicòpter pel Nord del Québec.

El comité científic d'un dels projectes que té en Paul, el meu hoste, es reunia i l'empressa que hi participa, HydroQuébec, va decidir passejar el comité pel Nord. Sobrava una plaça i m'hi van convidar. I jo que poc que em vaig fer pregar!

L'helicòpter ens va deixar al mig del bosc
Vam agafar una avioneta privada a l'aeroport de Mont-real que ens va dur a Radisson. És un poble creat per a poder fer uns embassaments molt grans que l'empresa HydroQuébec va fer al riu La Grande.  Per exemple l'anomenada presa Bourassa. Allà vam agafar un helicòpter que ens va passejar pels paisatges de l'indret, i per damunt d'algunes de les preses. Després vam anar a l'embassament Eastman, on es vam aturar a un altre poblet creat per als treballadors de la zona, on vam dinar. A la tarda vam anar a visitar una torre on s'hi havia instal.lat uns sensors per monitoritzar el bosc, els seus intercanvis gasosos. Després vam anar a un altre aeroport molt minúscul on ens va venir a recollir l'avió.

Les molses del terra
Va ser una llàstima que no feia gens de bo, i que plovia constantment. Les fotos no recullen el que es veia, que era espectacular. La zona té poc relleu, i de fet els embassaments es creen aixecant parets molt poc altes. El paisatge és un mosaic de bosc, zones amb aiguamolls, pedra, i llacs. Allà on ens vam aturar per veure la torre, era un bosc però el sotabosc era molsa i líquens ben xocs com si fossin una esponja. Semblava que caminavem damunt d'una esponja... Ah. i també hi havia mirtils!

Dalt de la paret d'un embassament.
En el cas del projecte de'n Paul, a l'embassament Eastman, es tractava de mesurar el metabolisme del bosc i dels sistemes aquàtics abans i després de fer l'embassament. Ja se sap que en fer l'embassament hi haurà molta descomposició de matèria orgànica i producció de CO2 i metà. Però el que no se sabia era si més endavant, quan l'embassament ja s'hagués estabilitzat, si la producció d'aquests dos gasos d'efecte hivernacle (i també el N2O). per l'embassament seria superiror o inferior a la suma de produccions dels llacs, aiguamolls, rius i boscos d'abans de fer l'embassament. Si hi ha algú interessat en la ciència, aquí hi ha l'article. A l'empresa no els interessa tant la ciència com els balanços econòmics en termes de producció de CO2.

Un embassament, amb la presa a l'esquerra a dalt
En tot cas el viatge va ser ben interessant, amb el seu component d'aventura... pujar a l'helicòpter i sobretot pujar a la torre de medició (quin cangelu!). Ara bé, com deia un dels membres del comité, vam gastar cadescun de nosaltres diverses vegades la nostra quota annual de producció de CO2 només en aquest viatge!

Pep




Mike Pace i Lars Tranvik, el comité científic

Una visió del paisatge


dijous, 25 d’octubre del 2012

El què no us vam explicar de Yellowstone

Amb les presses no us vam explicar ni ensenyar algunes de les coses que vam veure a Yellowstone. Només us vam parlar dels gèisers, però apart hi ha les sorgències, que són d'aigua calenta i tenen colors molt espectaculars, els brolladors de fang, i els de sofre.

us en deixem algunes imatges.


















Pep

El riu calent i fred a la vegada

Quan anavem per la carretera de Yellowstone vam veure un riu, on unes persones s'hi estaven banyant, en realitat no s'hi estaven banyant, només hi ficaven els peus.


Nosaltres vam decidir que també hi ficariem els peus, vam aparcar i després d'una super baixada, hi havia el riu. El Martí tenia una mica de por per si trapitjava un ericó de mar per això li va demanar les sabates d'aigua al pare. Jo em vaig treure rapidament les bambes i els mitjons i vaig anar corrents al riu, vaig notar que estava molt fred. Quan el pare ens va portar les sabates d'aigua  jo me les vaig posar per no relliscar i quan vaig anar cap a la punta de la roca vaig notar que l'aigua era calenta, quina sorpresa!!!

 El Martí, el pare, la mare i l'Estel a coll de la mare van venir corrents per veure què passava i vam descobrir que no gaire lluny d'allà hi havia un petit sortida d'aigües termals d'on sortien unes bombolletes. El pare va dir que aquella aigua era la mateixa que sortia pels gèisers, però una mica menys calenta.

Quan l'Estel ja estava cansada la mare, el pare i l'Estel van sortir de l'aigua, però el Martí i jo ens vam treure la samarreta i els pantalons i vam anar a estirar-nos a l'aigua.

Va ser una miniaventura descobridora !!

Rita

Grand Canyon of the Yellowstone


El dia que marxàvem de Yellowstone vam anar a visitar el Gran Canyon del riu Yellowstone, que és un pas estret del riu entre muntanyes. Al cap dels anys el riu va erosionant el sól i va formant aquest canó. 

Primer vam veure les Upper Falls, les cascades de dalt des del cotxe, perquè des d'allà no es podia parar. Al cap de dos kilometres vam parar al parking, que era ple de cotxes i autocars. Xino-xano vam arribar al mirador on es veien les Lower Falls. Eren les cascades de baix que tenen forma de cua de cavall .

L'àguila pescadora o Osprey
L'aigua cau de la cascada i segueix el curs del riu pel canó fins que el riu surt del Parc. Vam veure la cascada desde les dues bandes i de quatre punts diferents i al final la Rita i jo ja no voliem sortir del cotxe.

Ens havien dit que en un racó del canó i hi havia un niu d'àguila pescadora, el vam veure, tot i que estava buit, però el dia abans haviem vist dues àguiles pescadores.

El niu d'àguila pescadora
En el primer pàrking vam veure una matricula de Tenesse.





Va ser una aventura molt xula.

Martí

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Jueus hassídics a Mont-real

Mont-real, i especialment el barri d'Outremont, tenen una comunitat molt gran de jueus ultraortodoxes, són de la mateixa colla que els de Nova York i els de Buenos Aires, amb els quals intercanvien gens fent que els fills i filles d'un lloc i altre es casin entre ells. Tot i que són de la mateixa secta que els ultraortodoxos d'Israel que a vegades veiem per la tele, no es fan massa entre ells.

Es coneixen fàcilment per com van vestits: les dones van vestides molt formalment amb vestits que es veuen ben antics. Els homes porten barret, es deixen rínxols llargs a la vora del cap, i van amb vestit negre, normalment llarg. Els dissabtes porten una mena de barret de pell, i una capa amb ratlles marrons. Quasi tots duen ulleres. Els nens es vesteixen com els pares, i les nenes com si fessin la comunió. Les dones no ensenyen el seu cabell original, sinó perruques o alguna cosa al cap. Tenen molts fills, nois i noies van a escoles separades i el "destí" dels homes és estudiar la Torah mentre que el de les dones és tenir fills... No veuen la tele ni pel.lícules i sí que fan servir els mòbils, però desconnecten internet.
Aquest és de Nova York

No se sap massa de què viuen.Van tot el dia pel carrer, caminant apressats i sempre sempre parlant pel mòbil. Alguna vegada duen papers o una cartera, però poca cosa més. Hi ha algunes botigues, però poques. Què fan, doncs? de què viuen? No ho he trobat a internet i a la gent que els ho he demanat m'han dit ue segurament compren i venen coses. Probablement or i diamants. Potser d'altres coses. A més, tot és com molt misteriós... les botigues seves no tenen cartells a fora ni cap indicació. Vam estar aparcats davant 'una nau industrial sense cap cartell però vam deduir que era una mena de guarderia perque hi entraven homes o dones amb nens amb cotxets, i sortien sense els nens. Però cap cartell.

A Outremont són uns 5,000 jueus, el 20% de la població del barri. Aquests jueus han creat problemes als barris on viuen, inclòs a Outremont, quan han demanat que els dissabtes es prohibís la circulació de cotxes i autobusos, cosa que va fer empipar altres residents. Tampoc respecten les lleis pel que fa referència a les escoles, porten els nens a les seves pròpies... però el govern sembla tolerar-ho. A Israel són els únics que s'escaquegen de fer el servei militar...

Com que són tant diferents, anar-los a veure s'ha convertit en una d'atracció turística de Mont-real. vas a Outremont, seus en un bar i mires com van passant...

Pep








Sense paraules


Llengües a Mont-real

A l'associació del barri (Association Récréative Milton-Parc) hi ha aquest cartell.

M'ha agradat. No només hi ha les llengües més habituals arreu del món, sinó també una bona pila de llengües índies: Micmac, Atikamekw, Inuktikuk, Cri, Mohawk, Montaignais...

Pep


******
Afegitó:

Avui ia 25 han sortit els resultats del cens canadenc del 2011. La primera llengüa parlada a Mont-real és el francès amb 800.000 parlants. Darrera NO hi va l'anglès (té uns 200.000 parlants), sinó el conjunt d'altres llengües (500.000). Abans la tercera llengua era el castellà, però ara ho és l'àrab amb 80.000 parlants. Després hi van castellà i italià.

La relació francès/anglès és de 4. En comparació al conjunt del Quebec és de 10.

Pel que fa a preferència d'ús, 900.000 persones es consideren bilingües, mentre que 500.000 diuen que parlen només francès i 170.000 que parlen només francès. és interessant que hi ha 45.000 persones que no parlen ni inglès ni francès...

Curiós, oi?


Observant les escoles bressol

Suposo que és inevitable, quan queden poques setmanes per tornar i perquè l'Estel comenci a l'escola Bressol, que em fixi amb les d'aquí.

No puc veure el funcionament intern, però si de cara enfora què fan i com ho fan. M'agraden moltes coses i segur té a veure amb l'adaptació als recursos i a les necessitats que tenen, però hi ha coses que fan que crec que les podriem exportar.
 
Una de les coses que més m'agraden és l'aprofitament dels espais publics infantils. Sovint, per no dir cada dia trobo grups de nens i nenes amb les seves mestres que passen una estona al parc de prop de l'escola fins a l'hora de dinar.

No és només això sino que venen cantant, agafats de cordes de colors o robes xules amb nanses per agafar-se. Cada nen porta la seva armilla amb el nom de l'escola sobre la jaqueta o la roba que porti. I quan arriben al parc s'aturen obedients i esperen que una de les mestres repassi la plaça i reculli  (amb guants i bossa) tots els objectes amb els quals els infants es  podrien fer mal (des de vidres a caques de gos). Cal dir que a mi m'han semblat molt  i molt nets comparats amb els de Terrassa, tan sols puc criticar el tema de les maleïdes burilles en les zones de joc o sorrals.

Després els nens juguen al sorral, als diversos jocs ( vegeu post sobre els parcs de Mont-real).
 
A vegades fan algun snack que els nanos porten de casa amb les seves maletetes preparades, molt fashion i molt facil d'utilitzar pels petits. Són molt estrictes amb el menjar i els nanos no poden dur res de cacauet o de nous per por a les al·lèrgies i tot i així no deixen que els nens comparteixin el menjar. Quan les mestres avisen es posen en fila i tornen cantant a l'escola.
 
Pels més menuts, els que no caminen o caminen poc, tenen uns carros com si fossin de bessons però per  6 o 8 nens i uns altres en que s'asseuen de manera lateral i veuen el paisatge. Una manera de sortir a passeig cada dia, malgrat faci sol o hagi nevat o passin el dia sencer a la guarderia. És molt divertit veure'ls, de debò.
En podriem pendre nota.
 
Judit